L'Alex durant la cursa a peu
2200 metres nedant, 80 quilometres de bici sense drafting i 20 quilometres a peu... aixó és un Triatló “B”. La distancia curta de la Llarga distancia...
Després de matinar, arribar a lloc, preparar el material al box i a pocs minuts de la sortida, ja a la vora del llac hem trobo que la cremallera del neopré està trencada!!! Els jutges criden cap a la sortida, i jo amb el neopré a les mans!!! Per sort Eva Fontecha (que està a totes) amablement s’el va quedar (MOLTISIMES gracies de nou!!!)
Així que el 98% de gent va nedar amb neopré mentre que jo vaig ser un dels pocs que ens vam tirar a l’aigua sense ell (realment jo nedo més a gust sense ell, però en una prova de tants metres portar-lo sempre et fa guanyar alguns segons o inclús minuts respecte si no el portesis.
Primera volta a l’aigua força moguda (fins i tot algú hem va fer perdre les ulleres)... sortida de l’aigua i segona volta al llac... ara si, amb millors sensacions. La veritat es que esperava poder sortir de l’aigua més endavant pero hem va costar molt aconseguir un ritme i una cadencia constant. No vaig acabar de nedar comode.
Al circuit de bici no vaig tenir excesius problemes, on vaig rodar durant molts quilometres acoplat sense problemes, patint una mica en alguna pujada, però amb forces i ganes. Hem va pasar gent, es veritat, pero jo vaig poder pasar a molts d’altres que van nedar més rapit que jo.
Ara be, es nota la falta de volum sobre la bici, i a partir del km 60 les lumbars i la ronyonada van començar a patir de valent. Pero el mal d’esquena no hem va fer parar de pedalejar, i els ultims quilometres els vaig fer a pinyó. El temps oficial hem dona una velocitat mitjana de 33.81 km/h .
La cursa a peu, el meu punt més feble, la vaig començar segons lo previst... a un ritme “tranquil” per no patir més del compte i poder afrontar la resta de segment amb garanties de no “morir en l’intent”. La primera volta, de les 3 que vam fer a llac, va ser un castig per les meves cames, a cada pas les cames m’estallaven en mil troços. A la segona (tot i que volia incrementar el ritme) les cames no acabaven de donar resposta i fins i tot vaig tenir algun moment de voler enviar-ho tot a pastar... però vaig tirar de coco per trobar la motivació necesaria per tirar endavant. I la darrera volta, amb una injecció de moral enorme vaig apretar i vaig marcar el millor parcial del meu compte particular.
Al final 4 hores i 52 minuts de patiment constant... però amb una satisfacció enorme de veure com finalitzo el meu primer “B” complint l’objectiu marcat a priori ( baixar de les 5 hores).
De cara a la propera temporada, ja tinc clar un objectiu principal (crec): tornar a Banyoles i millorar aquest temps. I es que sé que està al meu abast: puc nedar molt més ràpit, he de treure una mitja en bici més alta... i correr... bueno, correré com pugui però més ràpit.
D’altra banda, felicitar a la resta de l’equip per les vostres actuacions i donar-vos les gracies pels ànims i el recolzament rebut.
La segona prova del circuit Salomon XM Duathlon Series va tenir lloc a Vilallonga de Ter. Un poble encantador enmig dels Pirineus, al Ripollés.
Ara be, després de varies hores patint per la muntanya amunt i avall, i quan ja només hem restaba l’ultim segment de bici (estaba ja fent la T2), un jutge hem notifica (i a altres corredors presents al box) que just en aquell moment ens deixen “Fora de cursa”, que tanquen el crono i que baixesim cap a Vilallonga com volguesim perque la cursa la donaven per finalitzada.La primera reacció és d’incredulitat i la inmediatament posterior de rabia: no he pasat l’últim control de pas només per 2 minuts!!!!
És el primer cop que hem trobo en una situació com aquesta. És més, ni tan sols coneixia que existisin aquest controls de temps, mai havia sigut una cosa que anés amb mi ni molt menys.
I és que aquestes proves d’alta muntanya son una altra cosa.
La veritat és que jo me les prenc també amb una altra mentalitat, i tracto de gaudir al màxim de l’entorn i els paisatges que et proporcionen els indrets d’alçada.
En fi, vaig fer la baixada en bici gaudint-la com un nen, ja sense mirar el crono.
No puc culpar a ningú ni a res de la descalificació: només a mi mateix per no haver pogut anar més ràpit... pero crec, que l’organització i/o els jutges de la fede s’haurien de replantejar els limits de temps de pas, perque no crec que deixar fora de cursa a més de 60 corredors (d’un total de només 200) sigui molt “correcte” (casi un 35% dels corredors descalificats: impresionant!!). I es que l’organització hauria de veure que, en aquestes proves, som els corredors que no disputem el podi el gran gruix, i en definitiva qui dona sentit a les proves.
Veig que a l’acta de la prova, el Sr. Noguera, jutge general fa el mateix plantejament que jo en referencia als temps de tall.
D’altra banda: felicitar a l’Aleix per la seva bona actuació.Aleix Vila durant els metres finals
Fent turisme a Comprodon
