Per anar “recordant” les sensacions de competició a l’hivern vaig fent de tant en tant algún duatló. Aquesta setmana ha tocat el primer de l’any. El primer de carretera. A Igualada.
Una organització perfecte i una participació massiva per ser un duatlóde carretera a mitjans de febrer, potser atrets en part per la presència d’uns quants dels cracks del panorama nacional.
La meva cursa va tenir 3 parts ben diferenciades.
1a. PART- Comença a casa... i es que només sonar el despertador les cervicals hem fan un “catacrack” i hem contracturo la part alta de l’esquena!!!! Potser una mala postura dormint... jo que se. El cas és que encara no he posat els peus a terra que ja les coses no van bé!!!!
Arribo a Igualada, hem poso crema d’escalfament per un tub, escalfo, estiro...
2a. PART- Hem fa una mica de mal però decideixo tirar endavant. Comença el duatló. Començo a còrrer. Al ritme previst... i una mica més. T1 molt ràpida. No tincs molesties a l’esquena ni enlloc, hem trobo perfecte. Dalt de la bici tiro amb força. No paro de pasar a gent. Un grupet es posa a roda meva. Sobre el km 6 Marcos hem pasa, li agafo roda i deixem enrere el grup. Poc abans del gir a Sant Martí de Tous el perdo. Començo la tornada cap a Igualada i continuo passant a gent, ara en companyia de 2 més, amb els quals ens entenem una mica i ens anem rellevant.
Sensacions brutals, per no portar ni 200 km de bici de carretera d’entreno des de l’octubre passat, hem trobo millor que mai sobre les 2 rodes.
3a. PART- Comença el calvari. En l’últim km ens absorbeig un gran grup (unes 20 bicis). Peroò continuo endavant buscant una bona posició de cara a la T2. La línea de “peu a terra” esta a la vista... baixo les mans per descordar les sabatilles de la bici i... “catacrack”!!!! Hem quedo clavat. Literalment doblegat. Una rampa a les abdominals en el gest d’ajupirme per descordar les sabatilles!!!! QUIN MAL!!!! Arribo al box no se com. Penso en deixar-ho, estic super ADOLORIT. No puc posar l’esquena dreta. Estiro. Hem poso del sabatilles de còrrer i sense pensar-ho més deixo de banda tots els “inputs” negatius que tenia al cap: acabo ni que entri arrosegant-me.
I en tot aixó, només en la segona transició, m’han passat més de 30 corredors mínim. I és que entre una cosa i una altra van ser prop de 4 minuts de transició!!!!
En fi. Al final vaig acabar corrent més o menys be. Fins i tot vaig avançar a 5 o 6.
Un cop passat tot, mirant enrrere, crec que hem quedaré amb la part positiva de tot plegat: les BONíSIMES sensacions sobre la bici.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada