Sense cap mena de dubtes LTBCN 2013 suposarà un abans i uns després en la meva vida esportiva. Després de més de 5 mesos d'entrenaments orientats en exclusiva a arribar al dia 27 d'abril en un pic de forma, no només ho he aconseguit sinó que diria més, he arribat en el millor pic de forma de la meva vida. He preparat des de sempre diversos objectius esportius tant en la meva etapa de nadador com en la de triatleta... i ara en aquesta etapa com a corredor per muntanya, jo que mai he sigut un bon corredor, resulta que hem sorprenc a mi mateix aconseguint aquest excel·lent resultat.
Abans de res, vull donar les gràcies a Laura, la meva dona, la meva companya d'aventures i també la millor de les entrenadores. Ella m'ha motivat i m'ha portat el dia a dia del meu planing per aconseguir aquest extraordinari pic. I no només això, sinó que durant la LTBCN, a estat present en els meus pensaments durant cada una de les centenars de gambades que vaig fer... així com a Laia i Marcel, els meus petitons, que van fer-me el millor dels amulets, un "buff" estampat per ells i que va acompanyar-me al meu coll tota l'estona.
Coneixia perfectament els camins de la cursa. Sabia exactament què beuria i què menjaria, com i quan. Sabia quina roba faria servir en qualsevol dels supòsits metereologics possibles... tenia absolutament tot controlat... però tot i així ja des del dijous abans el neguit hem rondinava la panxa.
15 dies abans vaig córrer el Trail de 17K de La Ràpita i vaig volar aconseguint pujar al podi (cosa que no feia des de feia anys) i la setmana prèvia a la LTBCN no vaig fer absolutament res. Volia arribar descansat.
Sembla que plourà hem diuen dies abans. Demà plou segur, hem diuen la nit abans. I efectivament m'adormo plovent i m'aixeco plovent. La meva cunyada Neus hem porta a Sitges en cotxe. Deixo roba per després de la cursa a la zona d'arribada. El company Lluis Quemada, que també correrà la Long, m'apropa a recollir el xip, i un cop tinc tot preparat marxo acompanyat de Dani Liginfer cap a la sortida. Falten 30 minuts per sortir. Passem el control de material. Trobo a Xènia i ens situem aprop de les primeres línies. Saludo als companys i coneguts que vaig trobant i ens anem desitjant sort els uns als altres. Encara no hem començat i ja vaig xop per la pluja. Intercambiem els últims comentaris amb Dani i al lio. Per megafonia sona AC/DC "autopista cap a l'infern"...
Hem sorprèn molt com alguns corredors hem cridan: "eh!!! no esquitxis!!!". Que no esquitxi??!!?? que m'estan dient?? plou, hi ha aigua, estem a la muntanya!!! jo ni cas, a lo meu.
Sota la intensa pluja junt a Xènia
Arriba el crític quilòmetre 3 i el passem sense cap cua. Arriba el critic estret corriol poc abans de l'avituallament del km10 i tot i haver de fer una miqueta de cua no perdo gaire temps, 3 minutets com a molt.
Punt de control i avituallament on no paro i tan sols agafo un plàtan.
A partir d'aquest moment el camí es fa més ample i junt al fet que els corredors que fan la Speed Trail (la cursa curta de 21K) es desvien, el pas es fa comode i començo a còrrer amb tranquilitat i comoditat. Xènia continua amb mi i ens marquem un ritme fortet però agradable.
I amb el ritme alegre que portem de seguida arribem a Vallgrassa. Comença lo bo. A partir d'aquí conec el camí a la perfecció. I comencem un dels trams més tècnics per la riera de codols i pedres. Avancem bastants corredors en aquest punt, jo no he de buscar marques i, la resta, que no son tontos i veuen en mi un guia perfecte que els hi permet no haver de buscar marques es van posant a cua meva. A més, sembla que deixa de ploure.
Però no, la pluja torna. Primera pujadeta forta on aprofito per menjar i beure una miqueta. La pujo caminant ràpid ja que no vull cremar-me tan aviat. I arribats al Pla de Querol, punt de control i paradeta per agafar alguna cosa per menjar. Tasto la beguda isotónica i no m'agrada, així que un gotet de cola i a còrrer.
Segona pujada xula del dia: la Morella. Aquest cop si que pujo corrent i arribats a aquest punt dic adéu a Xènia que es desvia ja que ella corre la Marató Trail. Porto ja dues hores corrent. Ara toca baixar cap a Gavà per una pista fàcil i ràpida. Cosa que faig completament sol. Arribats a aquestes alçades ja pocs corredors hem trobaré pel camí. Ara plou molt!!! estic xop i tinc molt de fred. Els dits de les mans els tinc blavosos i les mans blanques i pansides.
Emoció als ulls
Ara toca pujar les Romanes cap a Begues. I Zas!!! rampes a les cames!!! no pot ser!!! si encara no porto ni 30km !!!! no puc córrer. Tinc les cames glaçades. Tinc molt de fred i la musculatura de les cames hem tiva per tot arreu. Intento córrer sense tirar de bessons i hem donen rampes als quàdriceps; intento córrer sense tirar de quàdriceps i hem donen rampes als isquios... hem desespero no puc correr. Camino. Hem pasen 2 corredors que hem donen ànims. El camí de les Romanes és un riu. Tinc cada cop més fred i la sensació que en qualsevol moment les cames se'm quedaran parades.
Un company està tirat al terra, tremolant, tapat amb la manta tèrmica esperant acompanyat d'una noia. Necessites alguna cosa? t'ajudo? hem diu la noia que no hem preocupi que venen a rescatar-lo aviat.
I sense pena ni gloria arribo a la Clota. "Vinga Raül, tens Begues a res" hem dic. Uns nois de la Creu Roja es creuen al meu camí amb una llitera de salvament al coll corrent cap al nano d'abans. Desitjo que no li pasi res.
Així que arribo a Begues!!! Per fi!!! son les 13:49 h . Truco a Laura. Li dic que estic bé (tot i que no ho estava), que menjaré alguna cosa i que en una horeta més o menys m'esperi a Olesa que ja vinc. Ella hem diu "Amor!! que vas molt bé, el seguiment de cursa OnLine diu que vas el 15é. Va continua així!!!! t'esperem a Olesa" i això hem reposa de tot el meu patiment. La meva ment es refà del patiment de les Romanes a l'instant. La seva veu i les seves paraules hem fan crèixer. Li dic: "busca'm reflex o crema de massatge i me la dones quan pasi per Olesa, porto les cames congelades. Vaig cap allà!!!!".
I bet aquí que un voluntari m'escolta i hem diu "tenim massatgista aquí, passa". Passo a un local on els amics de Podobio hem fan un massatge espectacular a les cames, fort i contundent que hem deixa com a nou mentres aprofito la paradeta per menjar i beure tot estirat a la camilla. Els hi dono mil gracies i, 15 minuts més tard, retorno al meu camí. He perdut alguna posició però no hem preocupa.
Pujar el Montau és cosa fàcil per mi, estic a casa. Les cames funcionen, estar un quart d'hora parat ha sigut un encert. Començo una nova cursa. Arribo dalt del Montau i toca baixar per la pista de les torres que va formar part de la Marxa de les Bonesvalls 2012. I baixant arriba per darrera meu un noi que m'avança. Als pocs metres li crido: "eiiiiiii cap a l'esquerra!!!" el noi marxava pel camí equivocat. Continua davant meu i el tinc a vista. Al cap de l'estona crido una altra vegada "eeeeeeh pa la derecha!!!!" al final s'espera i hem diu "Tu conoces el camino muy bien, me quedo contigo". I así conocí a Martín, un murciano muy simpatico que me hizo el camino más llevadero, y yo a él.
Deixa de ploure i arribo a Olesa!!!!! Ole!!! Gines i Toni Liginfer son la primera visió que tinc al poble (gracies pels ànims!!!!) Hem diuen que el bucle del Turó de l'Oró no es fa, que l'han tret. Passo tot el Raval i els companys s'estranyen de veure'm tan d'hora. "Ja està aquí Raül!!!!" i corren al meu costat animant-me i fent-me fotos. Veig l'avituallament. Veig a Laura i Laia esperant-me i cridant-me ànims. SUBIDON!!!!
Jordi, David i Santi corrent i donant-me ànims al meu pas per Olesa
Quina gambada!!!
"Gallina de Piel"
Molt bé Raül, vas el 16é o 17é. Aguanta. Laura hem posa esprai recuperador muscular a les cames. Hem dona mitjons secs i unes altres sabatilles. No hem canvio ni de samarreta ni de malles (el pitjor error del dia) però si de jaqueta. Tots els companys de BonesvallsTrail que estan fent de voluntaris hem donen un cop de mà en tot el que poden (gracies a tots!!!!). Menjo una miqueta i prenc una mica de cola més i al lio.
Esprai recuperador muscular, un petit miracle que va portar-me Laura.
Mitjons secs. Recolzat per Roser i Xavi
Sabatilles seques
Canvi de jaqueta
I després d'un super petó... a seguir corrent
Abans de marxar d'Olesa arriba l'amic Troncha i es sorpren de veure'm per davant seu. Hem dona ànims i jo a ell. I continuo. Ara toca pujar fins a Crestabosc a la Serra de les Mentides. Conec molt bé el camí i no vull cremar-me en aquesta pujada així que no forço. Casi en arribar dalt hem passa Troncha i 2 corredors més. Un és un "pirata" que està acompanyant un altre corredor. Així que si no han errat comptant hem situo ara mateix el 19 o 20. Martín, arriba al meu costat prop del pont de la carretera a Can Mitjans. Jo vaig una mica toca i tinc alguna rampa a les cames. M'ofereix un paracetamol. Li accepto la meitat (jo mai prenc coses químiques, o almenys les evito al màxim). Al poc temps li dic que no m'esperi que tiri ell. Aprofito el meu ritme baix per treure'm la jaqueta.
De sobte, escolto passes darrera meu. Ve un corredor com una bala!!! i hem passa. No tracto ni tan sols d'intentar seguir-lo una mica. Li desitjo sort i jo a lo meu. El mig paracetamol comença a fer efecte a les meves cames just abans de començar la pujada cap a Santa Susana. A l'estona les cames tornan a funcionar i apreto a córrer amunt. Als minuts avanço a un corredor que no havia vist en tota la cursa el qual se'l veia força tocat, i ja pujant cap a la pista de l'Avenc de l'Esquerrà, camí de Can Grau, veig de nou a l'amic Martín. Apreto encara més a la pujada i l'enxampo dalt. Hem demana aigua i li dono.
Arribant a Can Grau
Ja es veu Can Grau a peus del Puig de la Mola. Passo la capelleta de la verge i de sobte escolto: "Vinga Paaaaaaaaaaaaapa" i un crit de "Rauuuuuuuuuuuul" enorme. Uau!!!! quina emoció!!!!! les meves dones estan esperant-me a l'avituallament de Can Grau. El "SUBIDON" d'energia és brutal. Bec una mica i tot i que les reserves d'aigua de la motxilla estan sota mínims no omplo. Agafo alguna cosa de menjar i surto pitant dient-los que s'espavilin en arribar a Sitges, queden 10 km i penso arribar en menys d'una hora.
Amb Martín. Sense temps a perdre
Corro com una bala tot resseguint el GR-5. Martin es queda enrrera. Arribo a l'últim cim i veig el terra com si un exercit hagues passat per allà i dedueixo que ha passat per allà la gent de la Speed i del Marató. Pujo com un llamp. No porto pulsòmetre però vaig a tope. A l'estona ja veig Sitges i ni jo hem crec que hagi arribat fins aquí així de sencer. Avanço a 3 o 4 corredors que encara no han acabat els 42 km de la Marató i jo ja vaig camí de completar 72...
Arribo a l'asfalt de Sitges. El GPS marca ja més 71km i apreto com un boig fent l'últim quilòmetre per sota de 4 minuts. Veig els arcs. Hem fan fer un petit zigazaga amb un descens d'escales inclosos i... linia de meta. Veig a Laura i Laia!!!!!!! la petita salta la tanca i corre cap a mi. Volem entrar junts. Laura hem crida!!!!! impressionant moment. Últims 10 metres. Veig a l'escenari on està el pòdium com li estan donant a Xènia en aquell precís moment el seu trofeu per haver acabat 3a a la Marató.
Laia i jo entrem emocionats l'arc d'arribada 8 hores i 45 minuts després d'haver sortit. Laura s'abraça a mí tot i estar brut i suat ("uauuuuuuuuu!!!!!!"). Per mi, tot un moment màgic.
Arribada amb la meva petitona
Moltisims companys, amics, coneguts i menys coneguts comencem a felicitar-me i a alegrar-se de que jo hagués arribat tan d'hora. És brutal!!!!!
He fet centenars de competicions de mil tipus diferents. Però les emocions que he sentit en aquesta LTBCN son indescriptibles. Les tindré marcades dins meu per sempre. Vaig passar moments de gran patiment físic a causa del fred i dels dolors musculars; moments de pura vitalitat corrent a tope; moments on, sol enmig del Garraf, mullat i tremolant, m'he posat a plorar mentres corria; moments d'extasis total només per acariciar uns romanis a la vora del camí; moments de gran alegria en veure a la meva dona i la meva filla voltant per aquestes muntanyes i donant-me tot el suport anímic i material que necessitava; moments de sentir-me únic i especial fent el que més m'agrada...
Així que, si que m'ha fet molta ilusió quedar el 23é de no sé quants, ser el 14é de la meva categoria, fer un temps enorme de 8:45 hores en recorrer aquesta distància i aquest desnivell... però el que més m'ha agradat de tot plegat a sigut el fet de saber que tot i la duresa del camí, tot i les dificultats que semblaven insalvables, jo solet, enmig de la immensitat les he superat totes... sabent que les persones que més estimo estaven allà pendents de mi i al meu costat.
I bé, no vull deixar aquesta llarga crònica sense oblidar-me de les persones que m'han ajudat en aquest camí. Sobretot a tu Laura, que sempre estàs al meu costat. A Pilar pels massatges i els consells alimentaris. A Dani per acompanyar-me durant molt i molt quilòmetres d'entrenaments. A la resta de Bonesvalls Trail pels ànims i el suport. A Xènia per fer-me de "llebre" durant els 20 primers quilometres. A Núria pel seu somriure a l'arribada. A Antonia per regalar-me isotonics "màgics". A Marcel Girona pels consells de com preparar una ultra. A Martín, Troncha, Fernando (que va guanyar la LTBCN) i a la resta d'amics, companys i coneguts que abans, durant i després de la cursa m'heu mostrat els vostres anims i admiració.
Ara m'ha picat el "gusanillo" de la llarga distància a la muntanya...??? crec que si!!!!!!
Amb la Mega Crack, Núria Picas
Per cert, han sigut moltes les crítiques negatives que he escoltat i llegit aquests dies respecte l'organització. Algunes de les crítiques les comparteixo en tant que van cometre errors en coses que amb una mica de previsió s'haguesin pogut evitar (l'entrega de xips; bosses i sortida en llocs diferents i allunyats; sortides diferenciades per evitar cues; etc). Però deixeu-me dir que no tot va ser tan negatiu. Jo vaig viure la LTBCN d'una altra manera menys catastrofista. Els avituallaments eren simplement genials, hi havia de tot; a Begues el servei de massatgistes hem va salvar la cursa; i hem consta, ja que molts dels companys de club eren els voluntaris a Olesa que l'organització va respondre molt bé en els nombrosos casos que van requerir assistència i trasllat en vehicles a causa de retirades incloent el repartiment de nombroses mantes térmiques als corredors. En fí, que l'organització també va fer coses molt ben fetes. No tot és tan negatiu com s'intueix a la xarxa. Jo ho vaig viure així.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada